‘100 metros’ és una pel·lícula que, tot i la seva premisa argumental, no busca la llàgrima fàcil. Té els seus moments dramàtics i de frustració (molt encertades les escenes de les sessions de tractament amb el grup) però les equilibra amb divertits apunts còmics.
La clau del film és el seu trio protagonista: Dani Rovira en un necessàri canvi de registre després del seu encasellament en la comèdia amb Ocho apellidos vascos, la seva continuació o Ahora o nunca i que ja va intentar, de manera fallida, a la seva anterior El futuro ya no es lo que era. Al seu costat, un immens Karra Elejalde (el millor de la proposta amb diferència, mantenint la seva química intacta amb el protagonista, que ja vam poder gaudir a la comèdia més taquillera del cinema espanyol) i una Alexandra Jiménez sòlida com a tercer vèrtex del triangle, demostrant, un cop més, que és una actriu capaç de resultar creïble en qualsevol gènere.
Tot i que té la seva gràcia el retrobament d’Elejalde i Maria de Medeiros 19 anys després de l’excel·lent ‘Airbag’, el seu personatge resulta tan prescindible com fora de lloc i dilata innecessàriament el metratge fins arribar al clímax final en que el director reforça el guió de la història amb la mescla d’imatges.
Sense ser una gran pel·lícula, ‘100 metros’ és el relat d’una real història de superació narrat de manera competent i acompanyat d’una preciosa banda sonora, apte per a tot tipus d’espectador sensible que sentirà una solidaritat i empatia immediata pel seu trio protagonista.