El veterà Clint Eastwood és un dels millors cineastes de la història però el seu darrer treball, aquesta ’15:17 tren a París’, és el seu pitjor film amb diferència.
Absolutament res funciona en una pel·lícula que en cap moment té clar que vol explicar i acaba convertint-se en un panflet proexèrcit americà. La premisa argumental del film és narrar els fets ocorreguts al tren del títol el 21 d’agost de 2005 però el tren només apareix en dos inicials i prescindibles flashbacks i no s’explica el conflicte fins passada una hora d’etern i avorrit metratge. Durant aquests primers buits 60 minuts se’ns mostra l’origen de l’amistat dels tres protagonistes, ja des de la seva infantesa, i l’obsessió especialment d’un d’ells per incorporar-se a l’exèrcit i servir el seu país. Tot i que els propis protagonistes s’interpretin a si mateixos i que les seves dots interpretatives siguin nul·les, tampoc els nens ficticis ni les actrius que donen vida a les seves mares resulten creïbles. Posteriorment assistim al seu tour europeu que no aporta res, amb l’afegit d’estar rodat amb alarmants llacunes i personatges absolutament absurds (la, suposadament important, companya universitària alemanya d’un d’ells apareix en dues pinzellades sense tenir la més mínima rellevància i desapareix amb la mateixa facilitat, a l’igual que la també turista americana amb que els altres dos comparteixen unes hores a Venècia). Tot filmat amb un aire de semidocumental que desemboca en els fets del tren: narrats amb gran superficialitat i rapidesa donant pas a l’epíleg que es limita a reproduïr el discurs real del president François Hollande, deixant a l’espectador una indigna i vergonyosa sensació de presa de pèl.
Els darrers anys el mestre Eastwood s’ha centrat en dur a la gran pantalla biopics, principalment d’antiherois reals i recents, però després de l’excel·lent ‘J. Edgar’ (2011), la notable Sully (2016), la correcta El francotirador (2014), la fluixa Jersey Boys (2014) i ara aquesta nefasta ’15:17 tren a París’ és urgent i extremadament necessari que el cineasta s’allunyi del gènere i torni a la ficció per tornar a oferir-nos alguna altra de les seves nombroses grans obres.