La seqüència que obre ‘3 días para matar’ ens porta a pensar que ens espera un competent i entretingut thriller d’acció però acaba resultant un miratge: un cop finalitza el pròleg el film entra en caiguda lliure fins arribar al ridícul.
Habitualment els films signats per Luc Besson combinen bé l’acció ben rodada amb certs apunts de comèdia per la relació entre alguns personatges però en aquest cas les escenes d’acció són realment escasses i la comèdia (tret de la relació del protagonista amb l’altre pare-confident forçat, l’únic que val la pena del guió) és substituïda per una empalagosa relació familiar.
Tot i que Kevin Costner aguanta molt bé el tipus, tant en la vessant professional com en la familiar, no pot evitar que la pel·lícula naufragui estrepitosament fruit d’un guió absurd i repetitiu. La seva cap, una desconcertant Amber Heard, pateix una transformació increïble del moment en que ens la presenten a l’inici a com després es comporta, els ocupants del seu pis no aporten res a la trama i la seva família tampoc ajuda: la seva dona, Connie Nielsen, que és l’únic personatge que podia aportar cert interés està totalment desaprofitada i, contràriament, la seva filla, Hailee Steinfeld, resulta realment repel·lent i arriba a cansar.
Un conjunt de situacions absurdes i prescindibles (la majoria de les escenes pare-filla), un excés de repetició en certs punts del guió com la bicicleta, els efectes secundaris de cert medicament o les trucades telefòniques, i un final absolutament forçat no fan sino augmentar el conjunt de despropòsits que acaba resultant la fallida ‘3 días para matar’.