La tercera pel·lícula escrita i dirigida per Pablo Berger és una comèdia negríssima, surrealista i amb un rerefons força tràgic; un canvi total de registre respecte a la seva brillant obra anterior; ‘Blancanieves’.
El pròleg és realment encertat, serveix de presentació per a la seva parella protagonista; una Maribel Verdú en estat de gràcia que resulta totalment creïble i un Antonio de la Torre sobreactuat i massa histriònic. La boda del principi ofereix algun dels millors moments del film, mostra un gran treball d’ambientació (vestuari i direcció artística) així com la irrupció d’un fluix i inexpressiu José Mota que desencadenada el conflicte de tota la trama. Però després d’aquest prometedor inici la pel·lícula perd força a passes gegants. El canvi d’actitud del marit és fàcil, el suposat suport de Carmen (el mentor del seu cosí); el doctor Fumetti, desconcertant Josep Maria Pou, excessiu i el ximpazé que es passeja per la pantalla absurd.
Enmig del desgavell tenim però una seqüència poderosa, la falsa visita al pis en venda, precedida d’una altra tan ridícula i tòpica com prescindible (l’error de pis). El metratge, tot i els seus escassos 95 minuts, es fa llarg fruit de la indefinició i del conjunt de despropòsits que es van succeïnt davant de l’espectador. El clímax, novament en una boda, recupera el pols del pròleg i ens ofereix una interessant i diferent ressolució del dilema de Carmen, acompanyada pels anatagònics Carlos i Tito, pobre Quim Gutiérrez, però ja és tard per salvar una pel·lícula que ha naufragat fa masses minuts.
En definitiva, la costumbrista i negríssima ‘Abracadabra’, tot i que s’ha de reconèixer la seva valentia al no tractar-se d’un film gens convencional, és una pel·lícula fallida i resulta, amb diferència, la pitjor obra del seu director després de la seva entretinguda òpera prima, ‘Torremolinos 73’, i de l’excel·lent ‘Blancanieves’.