4 anys després de la seva òpera prima, ‘Los últimos de Filipinas’, Salvador Calvo ens presenta un drama molt sòlid i de gran denúncia social vertebrat en tres subtrames diferents, que transcorren en diferents països i que es connecten de manera molt puntual, rodades amb bon pols narratiu i emmarcats en una notable fotografia (especialment els minuts que transcorren a Mauritània) i una ètnica i preciosa banda sonora, obra de Roque Baños.
La primera, i fil conductor del film, és l’odissea del personatge del títol (brillant Moustapha Oumarou) per fugir del seu Camerun natal, acompanyat per la seva germana Alika (Zayiddiya Dissou) i posteriorment pel somalí Massa (Adan Nourou), passant per Mauritània fins arribar a Marroc. Aquesta història és la més dura i alhora la que ofereix els moments més sensibles i emotius del metratge; una dosi de realitat i consciència per a l’espectador. La segona transcorre a Melilla i narra l’intent de creuar la tanca d’un grup de migrants i la resposta de tres guàrdies civils (correctes Álvaro Cervantes i Jesús Carroza i un poc creïble Miquel Fernández) amb el seu conseqüent desenllaç. Aquesta subtrama és la més fluixa amb diferència i està massa desconnectada de la resta, fins al punt que resulta prescindible i l’únic que aconsegueix és allargar el metratge final de la proposta així com restar-li intensitat. La tercera està centrada en la difícil relació entre un activista (impassible, un cop més, Luis Tosar) i la seva filla adolescent (Anna Castillo) quan aquesta ve a passar uns dies amb ell. Aquest segment és el més proper a l’espectador, amb personatges i situacions molt reconeixibles malgrat l’entorn en el que es desenvolupen. Tot i que el personatge d’Anna Castillo no desperta masses simpaties inicials, aconsegueix protagonitzar els millors tres moments de la pel·lícula: la conversa amb la doctora (solvent com sempre Nora Navas), el diàleg pare-filla sobre la relació i rol que ocupa cadascú i una emotiva trucada telefònica.
En definitiva, ‘Adú’ és una proposta força diferent dins de la cartellera actual. Un film que es desmarca de la producció estàndard i que alhora resulta tan valenta com necessària. Una proposta que emociona l’espectador mentre li dóna una bufetada de realitat i consciència social. Una pel·lícula més que recomanable.