L’ òpera prima de Charlotte Wells és una proposta senzilla i molt contemplantiva que es limita a narrar uns dies d’ estiu, però el resultat és una pel·lícula buida i molt avorrida.
S’ ha de reconèixer que està rodada amb una composició de plans i tirs de càmara certament originals i arriscats, i que la cineasta aconsegueix una sensació d’ absoluta naturalitat com si la parella protagonista, la jove Sophie (Francesca Corio, un autèntic descobriment: espontaneïtat en estat pur) i el seu pare (Paul Mescal, ridículament nominat a l’ oscar per aquesta interpretació), no fossin conscients de la presència de la càmara. Però un cop l’ espectador ja s’ ha enamorat de Sophie i acostumat a la seva factura visual, espera quelcom més però no; els seus 98 minuts semblen el video de les vacances de qualsevol amic/a que tots, en un moment o altre, hem hagut de veure, sense ganes però per compromís, que no ens aporta res ni ens desperta el més mínim interès i només esperem que arribi el final de la gravació: aquesta és la sensació que desperta i transmet la fallida ‘Aftersun’.
En definitiva, Charlotte Wells apunta bones maneres i sembla tenir un llenguatge propi que pot arribar a ser interessant. Esperem que en els seus propers treballs el contingut sigui més sòlid o com a mínim narri alguna cosa, fet que es troba a faltar en el seu debut.