No és gens habitual que el cineasta, normalment indie, Todd Hayness s’endinsi en el cinema social però en aquesta ocasió se n’ha sortit de manera notable; ‘Aguas oscuras’ és una proposta interessant i gens fàcil de rodar ja que els fets narrats abarquen des de 1998 fins a l’actualitat.
El més destacat de la proposta és el seu guió: realment difícil i dens degut a l’extens periode de temps que abarca i la quantitat d’accions judicials i repercussions que reflexa. Però malgrat la seva complexitat el director aconsegueix que al llarg dels seus 126 minuts l’espectador no es perdi i pugui seguir l’odissea de l’advocat Rob Bilott en una nova mostra, una més, de l’eterna lluita de David contra Goliat. La denúncia d’un personatge que, tot i la seva integritat manifesta, no desperta d’entrada cap simpatia (Bill Camp, el millor del repartiment amb diferència), inicia l’odissea del personatge central (un Mark Ruffalo, més contingut de l’habitual, que resulta irregular i sense acabar de convèncer totalment) que convertirà aquesta lluita en el leit motive de la seva vida fins arribar a l’obsessió; sacrificant la seva família: dona (una Anne Hathaway desaprofitada que només guanya pes en el tram final del guió, impagable, però, el seu cara a cara amb el mentor del seu marit a l’hospital) i tres fills, i la seva feina; amb la complicitat del soci-gerent del bufet on acaba de ser nomenat soci (el cada cop més esporàdic en la gran pantalla Tim Robbins que es llueix en la seqüència de la reunió de socis del bufet sobre l’acceptació, o no, del transcendental cas), fins arribar al dia d’avui.
Una aconseguida fotografia fosca i granulada ( que s’adiu força a l’època en que comença la trama del film) i una minimalista partitura, obra de Marcelo Zarvos (que evoca la de la també pel·lícula de denúncia ‘Spotlight’ amb el mateix Ruffalo, obra de Howard Shore) arrodoneixen una proposta força sòlida, ideal per un públic conscienciat i defensor de les causes perdudes. Un film certament digne.