En el seu retorn al cinema 20 anys després, el cineasta Adrian Lyne manté la seva obsessió pel sexe, present en tota la seva filmografia amb només dues excepcions; ‘Flashdance’ (1983) i ‘La escalera de Jacob’ (1990). I, una vegada més, la proposta torna ser alarment pobre.
Res funciona en aquesta pel·lícula. D’entrada els seus dos protagonistes no tenen el més mínim carisma: Ben Affleck torna a estar tan pla com inexpressiu, malauradament aquesta és la tònica habitual de la seva carrera, mentre que Ana de Armas, tot i el seu magnetisme (ja en la seva primera aparició en pantalla o especialment en la seva seqüència al piano), no resulta creïble en cap moment i la seva química és nul·la. En la seva defensa s’ha de posar en relleu, però, que el guió de base és absolutament ridícul: res té la més mínima coherència. Des de la seva relació, que no té cap sentit: encara que es tracti d’una ‘relació oberta’ (el més correcte seria dir que que un tolera l’adulteri constant de l’altre) no té la més mínima lògica que un passegi els seus ‘amics’ davant de l’altre i ja no només això, sino que el porti a casa interactuant amb l’altre i la seva filla petita. Per no parlar de la, també ridícula, posada en escena dels crims: el primer o el segon en que els possibles serrells es resolen d’una manera tan absurda com precipitada i forçada, donant peu a una ressolució final desastrosa, com tot el film.
No enyoràvem especialment a Adrian Lyne, però si havia de tornar per rodar aquesta ‘Aguas profundas’ es podia haver estalviat el retorn i quedar-se on era. Ens trobem, sense cap dubte i sense arriscar encara que estem a principis d’any, davant de la pitjor pel·lícula d’enguany amb diferència. Difícilment s’estrenarà res pitjor.