Fa 3 anys ‘Ahora me ves’ es va convertir en tot un sleeper. Es tractava d’una proposta realment entretinguda i original que aconseguia que l’espectador estigués absolutament pendent de cada actuació dels quatre genets i, tot i així, se sorprenia constantment.
Aquest èxit, malauradament, ens ha portat la seva prescindible continuació. La sorpresa s’ha esfumat i no deixar de ser una pel·lícula força previsible. L’acceptació d’entrada que realment els genets són cinc i no quatre li resta intensitat i el desdoblament d’un d’ells acaba resultant ridícul. S’ha d’aplaudir, això sí, el paper del nou genet: Lizzy Caplan (substituïnt a l’Isla Fisher de l’anterior), l’única que aporta frescor al grup. Però sí aquest fitxatge és, amb diferència, el millor del film, l’altre, Daniel Radcliffe, és el pitjor. No està a l’alçada com a enemic del grup i la seva interpretació i veracitat són nul·les, per no assenyalar que la seva relació amb el dolent de l’anterior, novament Michael Caine, és un apunt de guió forçadíssim. Igualment forçat, i estrany, és el gir d’un altre dels personatges i la seva revelació a l’epíleg és realment pobra.
Tot i que té alguna seqüència absolutament brillant, els quatre genets a la sala de seguretat, la proposta és fluixa, sense l’originalitat i el ritme trepidant de la seva predecessora i acaba provocant una sensació d’absoluta decepció. Aquesta segona part és absolutament innecessària i a més, a diferència de l’anterior que era un film conclusiu que gràcies al seu merescut èxit va tenir continuitat, el final d’aquesta seqüela ja denota clarament la voluntat de convertir-se en franquícia. Als genets se’ls ha descobert el truc: han perdut tota la màgia…