Després de la fluixa Vivir de noche (2016), Ben Affleck recupera el pols darrera de la càmara de la seva òpera prima ‘Adiós pequeña, adiós’ (2007) i de l’ oscaritzada ‘Argo’ (2012) amb una altra proposta vibrant.
Amb uns crèdits inicials que situen perfectament l’ espectador de ple en la dècada dels 80′, reforçat per una excel·lent direcció artística i una acurada selecció musical, ‘Air’ és una pel·lícula amb un intens ritme que no decau i que manté l’ espectador atent en tot moment a l’ esforç del protagonista per aconseguir el seu objectiu: el fitxatge de, l’ aleshores rookie, Michael Jordan. L’ èxit del film se sustenta en dos punts claus: el seu guió i un repartiment en estat de gràcia. La història està construïda amb una estructura mesurada de tal manera que l’ interès sempre estigui in crescendo i farcit de diàlegs brillants (principalment les converses entre Sonny i Rob, entre el mateix Sonny i Phil o la seva primera trobada amb la senyora Jordan), alguna seqüència hilarant (la conversa telefònica entre Sonny i l’ agent) i altres molt interessants (les reunions de la família Jordan amb les diferents marques). L’ altre és el seu entregat estoll d’ intèrprets, començant per un convincent Matt Damon en la pell del protagonista, i passant pels diversos secundaris que saben aprofitar perfectament les seves aparicions en pantalla: Jason Bateman (probablement el millor de tots), el propi Ben Affleck o Viola Davis (de la que es troben a faltar més minuts de metratge).
En definitiva, Ben Affleck ens regala una grandíssima pel·lícula que atrapa tot tipus de públic, tant els seguidors del bàsquet o de Michael Jordan com els alients a l’ esport: un encert tan lloable com meritori. Ens trobem davant d’ una de les millors propostes de la temporada.