El thriller dirigit per Rodrigo Grande és una proposta estranya. D’entrada el seu pròleg resulta desconcertant. La irrupció de Berta i la seva filla Betty a la vida del protagonista, excel·lent Leonardo Sbaraglia, inicialment descoloca l’espectador: el qual triga una mica en encaixar les peces del trencaclosques. Però un cop ja ha posat fil a l’agulla, la pel·lícula resulta hipnòtica i ja no pot apartar-se de la trama.
El gran encert del film és l’atmosfera que crea: claustrofòbica i densa amb alguns moments realment brillants (l’interrogatori entre els membres de la banda) que compensen algunes irregularitats del guió. La història no és original, és ben cert, i té certs passatges excessivament forçats així com algun personatge massa desaprofitat (l’interpretat per Federico Luppi), això també, però malgrat tot manté molt bé el pols narratiu i la tensió, augmentada per els constants girs d’aquest guió principalment en el clímax final.
‘Al final del túnel’ no és una gran pel·lícula però té alicients suficients perquè l’espectador estigui expectant a tot allò que succeeix a la pantalla al llarg dels seus 120 minuts, que en cap moment resulten llargs, i mantingui l’atenció intentant avançar-se a quins seran els propers moviments tant de Joaquín com del grup liderat per Galereto.
