Ens trobem davant d’una pel·lícula que desprèn un aire molt americà sense ser-ho i és una sort: a Hollywood no haguessin pas fet un film tan rodó com aquest.
El guió està narrat fragmentat constantment en diversos flashbacks, fet que aconsegueix que no et desenganxis de la història en cap moment. D’altra banda és difícil no estar absolutament pendent de tot el que succeeix en pantalla gràcies a la força de les interpretacions de la seva parella protagonista; Johan Heldenbergh i Veerle Baetens (merescut premi a la millor actriu en la darrera edició dels Premis del Cinema Europeu), excel·lent química entre els dos en tots els fets que toca afrontar als seus personatges i que mantenen en tot moment les emocions i sentiments a flor de pell. De manera brillant, el seu director intercala els temes musicals que interpreten el grup de la parella: una manera de reduïr la tensió, breus moments per agafar aire, per respirar, perfectament rodats i encaixats; cap sobra ni està fora de lloc.
Hem de donar les gràcies a l’Acadèmia per haver-la nominat (indiscutible la nominació) a millor pel·lícula de parla no anglesa ja que, possiblement, de no haver rebut la nominació aquesta excel·lent proposta belga no hagués creuat les seves fronteres i hagués estat imperdonable: és un film que s’ha de veure. Possiblement sigui de les millors pel·lícules que veurem aquest 2014.