Després de la brillant Dumbo, ens arriba el segon remake en acció real d’un clàssic d’animació Disney d’enguany, en aquest cas d’ ‘Aladdín’ (1992). Però si en l’anterior Tim Burton aconseguia mantenir la seva personalitat, a nivell estètic principalment, en aquesta el segell Guy Ritchie no apareix per enlloc: denota, i molt, que per al cineasta és un simple encàrrec (probablement una manera d’oblidar el seu anterior treball Rey Arturo, la leyenda de Excalibur).
El millor del film és la seva aposta visual, realment excel·lents la direcció artística i vestuari (l’arribada a la ciutat del príncep Alí és realment potent), per contra el seu apartat artístic és el més pobre amb diferència. Ni el seu protagonista, el personatge del títol (Mena Massoud), ni el seu enemic Jafar (Chico Kenzari) tenen el mínim carisma i les seves interpretacions resulten absolutament planes. Naomi Scott (descoberta a la nova versió de Power Rangers) en la pell de Jasmine, que interpreta l’únic tema musical nou que aporta aquesta nova versió, és la més convincent del repartiment mentre que Will Smith com el peculiar geni resulta irregular: forçat i carregant en la seva forma més mística i alhora prou divertit en la seva versió humana. Tampoc aporten massa a la trama els dos nous personatges respecte a l’original d’animació: la donzella de la princesa i el cap de la guàrdia.
‘Aladdín’ té un gran problema, a part de la seva realment excessiva durada (128 minuts de metratge), la seva indefinició. Si s’opta pel remake pur hauria de ser una proposta clarament familiar i per a tots els públics i així ho sembla, però la introducció d’elements més foscos per arribar al públic adult provoca una combinació estranya: és una pel·lícula massa ‘infantil’ per a tots els públics i potser massa ‘adulta’ per als més petits, de manera que no acaba de convèncer ningú.
Disney s’hauria de replantejar sèriament aquesta febre per les noves versions en acció real dels seus clàssics. Algunes poden resultar interessants però d’altres, com en aquest cas, totalment innecessàries. Estan previstos remakes immediats de pràctiament tots els films d’animació de l’estudi fet que, a part de saturar l’espectador, implica poca dedicació en cada projecte i desaprofitar les interessants personalitats dels seus directors. Malgrat tot, mentre la taquilla respongui (ho fa i ho continuarà fent) tenim revisions per anys: la propera aquest mateix 2019, ‘El rey león’.
