El principal problema d’ ‘Algo muy gordo’ és la seva publicitat enganyosa: motivada per la vessant còmica del seu protagonista, Berto Romero, s’ha venut com una comèdia quan en realitat no ho és. Ens trobem davant d’una arriscada ració de cinema experimental que, tot i el seu ben intencionat punt de partida, fracassa estrepitosament.
Aquesta mescla de realitat i ficció té un greu handicap, està plantejada com un pseudodocumental però el resultat final és un etern making of d’un film que no acaba de realitzar-se. Reconeixent que té la seva gràcia que tots els intèrprets facin de si mateixos, començant per un omnipresent Berto Romero, i passant pel mateix director del film (un Carlo Pardial que no convenç davant de la càmara), Carolina Bang, Carlos Areces i un Javier Botet que, com ell mateix indica, per primer cop no interpreta un monstre com ha fet pràcticament en totat la seva filmografia en títols com ‘Rec’ o Alien: covenant entre d’altres. A tots els roba el protagonisme un Miguel Noguera que des del seu suposat rol de convidat acapara l’atenció amb les seves particulars aparicions en pantalla.
El making of de qualsevol film té com a premisa bàsica ser curt i concís, habitualment amb una durada aproximada d’uns 20 minuts, aquí ens trobem davant d’una mecànica que s’allarga durant més d’una hora de metratge provocant l’absolut avorriment de l’espectador, desconcertat per allò que està veient. Així quan finalment arriba la pel·lícula ‘real’ amb la desaparició del seu director i fins al seu encertat desenllaç, malgrat guanyar en interés ja és tard: l’espectador està esgotat i només està pendent del rellotge desitjant que s’acabi el despropòsit.
En definitiva, ens trobem davant d’un film inclassificable. Una pel·lícula fallida: sense sentit, lenta i pobre que desaprofita les enormes possibilitats que ofereix la sempre interessant mescla de realitat i ficció, premisa que, en canvi, ha donat peu a excel·lents propostes com la magistral ‘V.O.S’ de Cesc Gay (2009) per citar algun exemple.