Aquesta segona part de l’adaptació del personatge creat per Lewis Carroll ha canviat de director però no es nota en absolut: ‘Alicia a través del espejo’ és un film 100% Burton. Com l’anterior, visualment és espectacular: amb uns efectes molt aconseguits i una ambientació, vestuari, direcció artística i maquillatge, molt detallista.
Retrobem tots els personatges de l’anterior. Mia Wasikoska consolidada en el rol protagonista, un Johnny Depp que fa de nou de Johnny Depp en un personatge extravagant que arriba a esgotar i les dues reines: la blanca, la presència d’Anne Hathaway és un simple guarniment, i la vermella, una Helena Bonham Carter entregada al seu personatge del que s’explora el seu origen. A tots ells s’afegeix un Sacha Baron Cohen creïble en el paper de bo/dolent senyor Temps.
Tot i aquests elements la proposta no té l’èpica de l’original i abusa del seu leit motiv. Té la seva gràcia que la cronosfera permeti viatjar en el temps però s’hi recrea massa i la gran quantitat de salts temporals acaben cansant a l’espectador.
Malgrat la seva força visual, els millors moments del metratge es donen a la realitat i contràriament, excepte l’arribada al palau del Temps, el metratge que es desenvolupa al Submón acaba avorrint fruit de la sensació de nul·la originalitat i de ser una reiteració de l’aconseguida ‘Alicia en el país de las maravillas’. En definitiva aquesta continuació resulta absolutament innecessària ja que no aporta res de nou a l’anterior i a més el resultat final és notablement més pobre.