A priori, una nova entrega de la saga ‘Alien’ sense Sigourney Weaver semblava una proposta certament arriscada. Però Fede Álvarez se n’ ha sortit i amb nota: ‘Alien, Romulus’ és la millor pel·lícula de la franquícia, sense tenir en compte les innecessàries i prescindibles preqüeles ‘Prometheus’ (2012) i Covenant (2017), des d’ ‘Aliens, el regreso’ (1986); superant, amb diferència, ‘Alien 3’ (1992) i ‘Alien resurrection’ (1997).
Ja el pròleg ens ofereix uan immediata dosi de nostàlgia amb la referència a l’ original de 1979; tota una declaració d’ intencions. La pel·lícula ret un sentit i respectuós homenatge a les dues primeres entregues de la franquícia (principalment a l’ original) amb algun personatge, el nom d’ algun dels nous protagonistes o certes armes. La seva factura tècnica és brillant amb uns excel·lents muntatge, so i efectes de so així com la seva direcció artística i, d’ altra banda, Cailee Spaeny exerceix com una més que digna hereva de Sigourney Weaver com a nova protagonista, molt ben acompanyada pel nou sintètic (entregat David Jonsson). El film recupera la tensió de l’ original i, en certs moments, l’ acció de la seqüela però donant-li un toc diferent que, sense desentonar, serveix de bona continuació. El ritme i tempo funcionen molt bé, mantenint perfectament l’ interés i tensió fins al clímax final en que, malauradament, la darrera criatura resulta una mica fluixa en la seva forma respecte a tot allò vist fins aleshores però sense perjudicar el resultat final.
El gran encert de la pel·lícula és aconseguir que l’ espectador faci les paus amb una saga mítica que s’ havia anat desvirtuant entrega rere entrega i ara, en canvi, esperem veure com evoluciona el viatge de la nova fornada de protagonistes, encapçalats per Rain. Una agradable i necessària sorpresa.