L’òpera prima d’Esteban Crespo és una pel·lícula àgil, fresca i molt realista; aquest és un dels grans encerts del film: resulta totalment creïble i proper (sensació reforçada amb el seu muntatge i la seva càmara a l’espatlla). La clau de la proposta és la seva novell parella protagonista: una María Pedraza de mirada hipnòtica que construeix un personatge capaç de transmetre alhora dolçor i fortalesa, i un Pol Monen en un rol contingut, que acaba alliberant-se, que desprèn perfectament la innocència pròpia del seu personatge, la química entre tots dos és excel·lent.
Crespo demostra conèixer molt bé la personalitat i comportament dels adolescents actuals i ho reflexa en un guió en que gran part dels espectadors del film que tinguin l’edat dels joves protagonistes s’hi sentiran identificats. Precisament el guió és un dels trets més destacats de la proposta, no només en la seva parella protagonista sino també en la figura de la jove mare d’ella, convincent Natalia Tena. Potser és excessiu el bon rotllo dels progenitors de la protagonista: tot i la seva aparent normalitat després de la ruptura, el grau d’amistat entre ells i les seves noves respectives parelles resulta el punt més fluix de la història.
Amb algunes situacions sòlides (les trobades dels dos a l’edifici d’ell o les escenes familiars de Carlos), diàlegs brillants (la conversa de Laura amb la seva amiga al lavabo de l’institut o la festa de pijames) i amb escenes en que sobren les paraules i els protagonistes són capaços de transmetre sentiments només amb les seves mirades i silencis (la comissaria de policia), ‘Amar’ és una pel·lícula arriscada però decidida: un notable debut, interessant i molt recomanable.