
L’ òpera prima de Cord Jefferson és una proposta interessant (tot i que la nominació a millor pel·lícula és desmesurada). Notable en el seu debut darrera de la càmara però ressalta més la seva faceta com a guionista (merescudíssima nominació). El guió és la clau del film, ja que està perfectament equilibrat: sap combinar amb la precisió d’ un rellotge els tocs de comèdia, els apunts dramàtics i la crítica social (amb alguns diàlegs certament encertats) així com les dues vessants del seu omnipresent protagonista (un Jeffrey Wright justament nominat a millor actor), ja sigui la seva vessant personal, amb el seu conflicte personal i familiar, amb la professional, amb alguns dels millors moments del film.
Les dues línies o trames del guió, malauradament, tenen un interès desigual: mentre que la història personal de l’escriptor (envoltat per un estoll de secundaris sòlid, encara que la nominació a Sterling K. Brown és prescindible) és més estàndard i, tot que manté l’ interès, fluixa respecte a la carrera professional: el bloqueig i la posterior novel·la amb les seves repercussions a nivell de popularitat són hilarants (les esperpèntiques negociacions amb l’ editorial resulten brillants) i desperta una atenció i focalització més potent que l’ altra. Completa el quintet de candidatures a l’ oscar la de millor banda sonora, obra de la compositora Laura Karpman, un altre gran encert del film, ja que resulta perfecta per a la història i està molt precisament insertada; sembla que no hi sigui però ofereix un acompanyament a l’ acció totalment adient.
En definitiva, ens trobem davant d’ una pel·lícula notable que aglutina sentimentalisme, crítica social i racial amb un resultat final tan interessant com recomanable.

