‘Amor sin control’ busca ser una mostra i reflexió sobre la convivència i conseqüències de patir una adicció, en aquest cas al sexe. La idea i intencions del guió són bons però el resultat final no funciona per culpa del seu desafortunat estoll de protagonistes. Cap dels seus personatges principals resulten creïbles: ningú es creu a Mark Ruffalo com a adicte, ni la seva relació amb el personatge de Gwyneth Paltrow, el més real del film però que es dilueix fruit de la nula química de la parella. El mateix podem dir del personatge de Tim Robbins, la seva història familiar resulta tan tòpica com excessivament forçada. Potser l’únic personatge que se salva mínimanent és el de Josh Glad: no ell, sino la seva relació amb el personatge que interpreta la cantant Pink, la seva història és l’únic interessant del film.
Si els personatges no funcionen a nivell individual, ni amb els seus propis conflictes, tampoc ho fan en el seu punt d’unió: la seva participació en les reunions d’adictes. Ni les relacions tutelades (Robbins-Ruffalo, Robbins-Glad, Ruffalo-Glad), ni les mateixes reunions totalment desaprofitades; les diferents declaracions sinceres i humanes dels assistents no desprenen el dramatisme que podien/haurien de provocar.
El guió de la pel·lícula naufraga entre el drama massa suau i la comèdia excessivament fugaç, amb un aire d’indefinició que no atrapa l’atenció de l’espectador en cap moment i que, degut al seu lentíssim desenvolupament, acaba avorrint, i molt. Una proposta totalment prescindible.
