Set anys després de Joy, David O. Russell torna al cinema amb un guió propi que ha suposat el seu debut al cinema d’ època. Una trama histriònica que mescla fets reals amb ficció amb un resultat francament pobre.
La seva factura tècnica és realment brillant; muntatge i sobretot fotografia, a la que s’ ha de d’ afegir un acurat treball d’ ambientació; maquillatge, vestuari, direcció artística i banda sonora. Aquest aconseguit marc de fons envolta un guió massa estrambòtic que no desperta l’ interès de l’ espectador, el qual no s’ acaba d’enganxar a una trama que, a part de resultar un autèntic desgavell, està narrada amb una excessiva i innecessària dilatació en certs passatges (el que succeeix a la ciutat del títol per exemple) que provoca que el metratge final arribi a uns eterns 134 minuts que deixen a l’ espectador tan avorrit com esgotat. L’ equip artístic tampoc ajuda a fer més passable el tràngul. D’ acord que el trio protagonista és molt excèntric (un Christian Bale que és el millor del repartiment amb diferència i que és l’ únic que se salva, una guapíssima Margot Robbie i John David Washington que estan absolutament plans i inexpressius) però això no significa que ho hagi de ser la resta d’ intèrprets d’ un estoll de repartiment d’ autèntic luxe, dels que només se n’ allunyen Zoe Saldana i Robert De Niro.
En definitiva, ‘Ámsterdam’ és una proposta massa ambiciosa i es perd en la voluntat de convertir-se en la gran pel·lícula que no arriba a ser. Rebaixant l’ exageració de situacions i personatges i, sobretot, uns 40 minuts el seu metratge ens trobaríem davant d’ un film tampoc bo, però com a mínim més tolerable.