La Palma d’ Or de la darrera edició del Festival de Cannes és una proposta molt sòlida que fa honor al seu títol. La caiguda que desencadena la trama dóna pas a un estudi exhaustiu a través del seu complet i detallat procès judicial al llarg d’un metratge tan extens (150 minuts) com alhora justificat.
El gran encert del film és el seu precís guió, que s’ aproxima a la investigació desde tots els àmbits: l’ acusada (entregada Sandra Hüller), el fill que en pateix les conseqüències i que resultarà clau en el desenllaç, l’ advocat/amic (el més fluix del repartiment amb diferència), el fiscal o la jutge imparcial. El tempo del film és lent i avança punt per punt tota la investigació. Les reaccions inicials, els primers interrogatoris i recreacions prèvies per preparar les diligències judicials fins arribar, un any després, al judici. Igualment metòdic, concís i detallat en l’ anàlisi dels diferents punts de vista així com les possibles causes que podrien haver desencadenat en l’ incident que dóna peu al cas (i a la pròpia pel·lícula).
‘Anatomía de una caída’ és un film molt interessant que, de manera molt intel·ligent, permet que l’ espectador formuli la seva pròpia hipòtesi (com si fós un membre del jurat del tribunal) i mantingui, canvii o modifiqui la seva postura, o no, fins arribar a un desenllaç que dóna pas a una reflexió posterior sense tancar cap opció.