La tercera entrega de la saga preqüela de la popular ‘Harry Potter’ mostra la irregularitat de la franquícia: mentre Animales fantásticos y dónde encontrarlos resultava força infantil i Animales fantásticos: los crímenes de Grindelwald era excessivament fosca, aquesta ‘Animales fantásticos: los secretos de Dumbledore’ funciona com a conclusió sense l’espessor de l’anterior i sense el to massa familiar de la primera: és, sense ser cap gran pel·lícula, la millor de les tres.
Manté l’excel·lent factura de la saga: sòlid treball d’ambientació (vestuari i direcció artística), bona fotografia, preciosa partitura, una vegada més composada per James Newton Howard, i uns més que notables so, efectes de so i visuals. Té alguns tocs d’humor realment divertits (la coreografia de les llagostes) i alguna escena certament encertada (l’esperat duel entre mags o la seqüència de les maletes, el millor tram del film amb diferència) però, com les anteriors, torna a pecar d’un metratge realment excessiu, 142 minuts, que esgoten l’espectador. Eddie Redmayne perd presència en favor d’un ja consolidat Jude Law com el Dumbledore del títol, mentre que l’inexpressiu Ezra Miller encertadament es difumina en relació a l’entrega anterior, també eclipsat pel malvat Grindelwald, correcte Mads Mikkelsen que dóna sobrietat al personatge però que perd força respecte al seu intèrpret en l’anterior: Johnny Depp. El que més sorprèn del repartiment és la desaparició de Katherine Waterson: Porpentina, un personatge que era força interessant i que en aquesta ocasió té una única aparició purament testimonial.
En definitiva, aquesta tercera pel·lícula tanca prou bé la prescindible saga i ja ho deixat tot lligat i prou vinculat amb la posterior ‘Harry Potter’ perquè sigui absolutament innecessari continuar-la. Un final, esperem, a una franquícia que, malgrat la seva enorme popularitat, ja està totalment esgotada. La màgia fa temps que va desaparèixer…