‘Anora’ és una proposta estranyament sobrevalorada; resulten inexplicables els seus oscars a millor pel·lícula, direcció i guió original i és, probablement, el film més pobre que ha guanyat l’ oscar a millor pel·lícula en aquest segle XXI.
El tram inicial en que es coneix la parella protagonista, Daniel (ridícul Mark Eydelshteyn) i Anora (una Mikey Madison que és l’ ànima de la proposta, ella és la pel·lícula), sembla una actualització de ‘Pretty woman’; fins i tot té algun diàleg (la discussió sobre la tarifa) pràcticament idèntic. Aquest bloc resulta massa dilatat, el director es recrea innecessàriament en el ritme de vida del jove rus i els seus amics fins a fer-se monòton i repetitiu i provocant la desconnexió i pèrdua d’ interès per part de l’ espectador. L’ atenció es recupera en la seqüència en que es desencadenada tota l’ acció (la millor del film amb diferència) en que entren en acció els altres tres peculiars personatges (Vache Tovmasyan, Karren Karagulian i Yura Borisov, inexplicablement nominat a l’ oscar). A partir d’ aquí el film pren un altre to (destacant la seva fotografia i el seu excel·lent muntatge, l’ únic oscar indiscutible del seu palmarès) i recupera cert interés però novament acaba resultant un bloc repetitiu i continua mantenint el to absolutament superficial de tot el film fins arribar a l’ esperat desenllaç, contràriament a la resta de la proposta, molt ràpid i sense profunditat per donar pas a un innecessari epíleg.
En definitiva, ens trobem davant de la que és, possiblement, la pel·lícula més sobrevalorada dels darrers anys. Una comèdia fàcil, pobre i superficial que no aporta absolutament res, a part d’ una enorme decepció. Una autèntica pèrdua de temps.