Arriba un nou superheroi a l’univers Marvel, però ja des del seu pròleg, situat al 1989, s’integra perfectament: es desenvolupa a SHIELD i hi podem veure a Howard Stark (saga ‘Iron-man’) i Peggy Carter (saga ‘Capitán América’). Després d’aquest inici, ja en l’actualitat, la vinculació continua: referències directes a los Vengadores, indirectes a ‘Los Vengadores: la era de Ultron’ , un primer contacte amb un d’ells, Falcon, i un enemic comú, HYDRA.
‘Ant-man’ és un film que serveix de presentació pel nou heroi. Una pel·lícula que resulta un bon entreteniment gràcies a un aconseguit equilibri, en que combina tots els elements en la seva dosi adient: l’aprenentatge i moral (el doctor i Scott), l’humor (el grup d’amics de Scott, que si disposesin de més metratge haguessin perdut tota la gràcia arribant a sobrar), l’amor (Hope i Scott), la sensibilitat (Hope i el seu pare, brillant que quan l’excés de sucre pugui arribar a empalagar Scott intervingui) i, imprescindible, l’acció: molt ben rodada i amb una factura visual força potent.
El casting està molt aconseguit. Paul Rudd convenç en la pell d’un heroi molt vunerable emocionalment, Michael Douglas dóna al veterà doctor Pym el to atormentat necessari i Evangeline Lilly que potser resulta massa continguda i reclama més protagonisme que, previsiblement, tindrà en el futur a l’univers de la productora. L’únic però és el dolent de la història, un Corey Stoll amb massa poc carisma i entitat: Ant-man probablement necessitava un enemic de més pes en el seu debut cinematogràfic.
Ens trobem davant d’una proposta de qualitat i molt entretinguda, tret molt meritori si tenim en compte que el seu protagonista és un heroi molt menys popular que altres icones de Marvel com Hulk, Iron-Man o Thor, per exemple, però tot i així la seva primera aventura cinematogràfica és molt més rodona que la de qualsevol dels tres vengadors citats.