L’òpera prima del tàndem format per Gerard Bush i Christopher Renz és una proposta certament intensa. El film atrapa ja l’espectador des dels crèdits inicials, rodats en un pla seqüència realment potent. A partir d’aquí seguim les desgràcies de la seva protagonista Verónica (excel·lent Janelle Monáe), una esclava d’una casa confederada en plena Guerra de Secessió Americana. D’una factura visual brillant (precioses la fotografia i la banda sonora) aquest tram és realment dur.
Posteriorment es produeix un salt temporal fins als nostres dies que descol·loca l’espectador. Durant aquest bloc (potser excessivament dilatat) els detalls resulten claus; petits indicis que indiquen que el racisme no s’ha erradicat; és plenament latent, tot i que es defensi el contrari. Nombrosos apunts assenyalen al passat però es manté el misteri de la vinculació entre les dues èpoques fins el fet determinant que ens torna a transportar novament a la plantació inicial en un gir de guió tan impactant com inesperat, digne dels millors films de M. Night Shyamalan. El desenllaç té un to molt èpic amb algunes seqüències de gran força visual que deixa l’espectador absolutament bocabat.
Ens trobem davant d’un guió (obra del tàndem de directors) de contingut i estructura brillants que vertebra una proposta intensa, dura i sorprenent que és, sense cap dubte, un dels films més interessants i estimulants de la temporada. Una autèntica sorpresa; una grandíssima pel·lícula. Imprescindible.