L’ arribada de James Gunn i Peter Safran com a nous responsables a DC ha suposat, encertadament, el final del seu univers cinematogràfic i un necessari reinici, com demostren i justifiquen els darrers films d’ aquesta fallida etapa com Flash, Blue Beetle o aquesta ‘Aquaman y el reino perdido’.
Si teníem la més mínima esperança el pròleg ja s’ encarrega d’ esborrar-la; deixant palès, ja d’ entrada, el to absurd de la pel·lícula. Ens trobem davant d’ un autèntic despropòsit del que no podem salvar absolutament res. El guió és francament nul; amb uns diàlegs realment pobres que només donen peu a encadenar seqüències que mostrin la seva acaparadora factura tècnica (els efectes visuals resulten molt potents, com ja ocorria a l’ anterior Aquaman), un caríssim desplegament de pressupost i recursos per a un film absolutament buit. A més, resulta sorprenent, tot i estar protagonitzada pel rei d’ un regne submarí (novament pla Jason Momoa) i el seu germà (Patrick Wilson, el millor del repartiment com en l’ original), a diferència de la seva predecessora, les escenes marines siguin tan escasses. La proposta no s’ aguanta per enlloc i no ofereix cap aspecte mínimament interessant en que l’ espectador pugui depositar ni que sigui un mínim interés: ni els seus citats protagonistes, ni el seu enemic (el seu carisma és inexistent), ni tan sols les seqüències d’ acció (la del desert, ofereix els millors minuts del metratge, i l’ enfrontament final no salven la pel·lícula) deixant com a resultat la sensació, ja no de decepció (aquesta ja la teníem des del pròleg) sino d’ autèntic avorriment i pèrdua de temps.
Les agonies són llargues i la de DC ho ha estat, i molt. Afortunadament el desastrós intent de crear un univers cinematogràfic de DC arriba, per fi, al seu final. Esperem que les coses canviïn, i molt, en el seu futur reinici.