L’univers cinematogràfic de DC s’ha caracteritzat per intentar donar un to fosc i seriós a les seves propostes ‘El hombre de acero’, Batman vs Superman, el amanecer de la justicia, Escuadrón suicida, Wonder Woman o Liga de la Justicia, però la línia no ha funcionat (amb l’excepció de la discutida ‘El hombre de acero’ i la unànime ‘Wonder Woman’) probablement per aquest fracàs el seu nou film, aquest ‘Aquaman’, modifica totalment la seva filosofia i s’acosta a l’entreteniment pur de la seva rival i taquillera Marvel. Malgrat aquest canvi la pel·lícula tampoc acaba de funcionar.
A nivell visual el film és acaparador, realment impressionant la magnífica i detallada creació dels regnes submarins (brutals el so, efectes de so i efectes visuals); però malgrat aquesta espectacularitat, com també succeïa a la visualment magistral ‘Avatar’, un cop ja ens hem fet a la seva potent factura visual ens n’adonem que ens trobem davant d’una pel·lícula totalment buida. El guió és pla i tòpic amb algunes llacunes importants (com es va iniciar la relació entre Arthur i Vulko? I el pacte del germanastre del protagonista i el futur Manta Negra? Què ha fet Atlanna durant bona part de la història?), seqüències còmiques fallides, alguna frase tan suposadament grandiloqüent com típica i una referència gens dissimulada a la llegenda del rei Artur i la mítica Excalibur, passant molt per sobre del millor de la trama: les relacions d’aire shakespearià que es donen en la cort d’Atlantis en favor de diverses escenes terrestres (el desert del Sàhara o la Toscana italiana) que no aporten res al film, contràriament només dilaten un metratge que acaba resultant absolutament desmesurat.
L’estoll de protagonistes tampoc hi aporta massa: començant pel nul carisma del seu protagonista (inexpressiu Jason Momoa), les figures femenines (fluixa Nicole Kidman i una Amber Heard que evoca la imatge del clàssic ‘La sirenita’ de Disney), Patrick Wilson (potser el millor del repartiment), uns desaparofitats Willem Dafoe i Dolph Lundgren així com un dolent (pobre Yahya Abdul-Mateen II) que no està a l’alçada ni és rival pel senyor de l’oceà.
En definitiva, ens trobem davant d’un film que enlluerna a nivell visual però que, un cop superat aquest impacte, no atrapa l’espectador ni aconsegueix mantenir la seva atenció, la qual acaba transformant-se en esgotament com a conseqüència dels seus eterns 139 minuts. DC haurà de mantenir les seves esperances en l’únic personatge que ha convençut a tothom, Wonder Woman.