El darrer film escrit i dirigit per Rodrigo Sorogoyen és una proposta molt aconseguida, un thriller aspre i intens però sobrevalorat: les 17 nominacions en la propera edició dels Goya resulten, certament, desmesurades.
El film està estructurat en dos blocs: un primer en que se’ns fa una aproximació a la situació i relació del matrimoni protagonista (veraç Denis Ménochet i una sobria i excel·lent Marina Foïs) amb els seus veïns (Diego Anido i un brutal, un cop més, Luis Zahera), rodat amb un tempo massa lent i que resulta certament previsible, que provoca que el metratge final arribi als excessius 137 minuts. Aquest primer tram és un peatge necessari per la segona part; després del fet que marcarà la trama, la pel·lícula canvia completament i guanya força i interès, reforçat per l’ arribada de la filla del matrimoni (la brillant Marie Colomb). En aquest segon bloc el ritme és més dinàmic, fet que s’ agraeix molt, fins arribar al seu final. La seva factura tècnica és notable, i denota la seva planificació i acurat treball, però és en la força dels seus personatges on la proposta té el seu punt fort, amb algunes seqüències (la darrera conversa entre les dues dones, el pla fix de la conversa a la barra del bar i, especialment, la discussió mare-filla a la cuina: el millor, i més intens, moment del film amb diferència) absolutament memorables.
Sorogoyen s’ allunya de la gran ciutat i com en la seva anterior ‘Madre’ (2019) s’ aïlla: si en aquella era un poblet de costa ara s’ endinsa (retratant-la de manera directa i propera) en l’ anomenada España vaciada; concretament en un petit poblet de Galícia, en aquesta proposta fosca, crua i hiperrealista. Una més que notable pel·lícula, una més dins la filmografia del seu director.