El pròleg d’aquesta nova adaptació de la novel·la homònima de la cèlebre Agatha Christie al Mur de les Lamentacions ens pot fer tèmer el pitjor: resulta tan simple com prescindible, la proposta hauria de començar directament al ferri. Per sort el film agafa ràpidament el rumb amb la presentació de la diversitat de personatges per consolidar-se ja a bord del tren del títol.
Kenneth Branagh aconsegueix bona nota en la seva doble faceta: com a director ens presenta una pel·lícula molt acurada visualment (vestuari i direcció artística), amb un notable muntatge, interessants tirs de càmara i uns brillants plans seqüència en un espai tan reduït com resulta un únic vagó ferroviari, envoltant la creació d’aquest microcosmos amb una preciosa partitura (novament obra del seu compositor habitual, Patrick Doyle). L’actor/director mostra un intel·ligent pols narratiu a l’hora d’aprofitar l’estoll d’intèrprets de luxe del que disposa: absolutament tots tenen el seu moment per a convertir-se en el centre d’atenció, el guió així ho permet: tots els viatgers d’aquest vagó són sospitosos de manera que cadascun d’ells ha de ser interrogat pel Branagh actor, que sap donar a Hércules Poirot la mesura justa d’excentricitat, sense arribar a carregar, i d’humanitat.
Respecte als sospitosos s’ha de destacar Michelle Pfeiffer, que aquest 2017 consolida el seu retorn a la primera línia amb els seus treballs aquí i a la fallida Madre!; Willem Dafoe, solvent en qualsevol personatge sigui protagonista o testimonial; Josh Glad, que després de La Bella y la Bestia es postula com un intèrpret a tenir en compte en les futures produccions made in Hollywood; Penélope Cruz, en un dels personatges sense glamour que ens brinda de tant en tant; Daisy Ridley, el descobriment d’ El despertar de la Fuerza que resulta creïble en el seu primer personatge allunyat de l’èpica galàctica de ‘Star Wars’; Johnny Depp, el pitjor amb diferència i que demostra, una vegada més, que és un intèrpret molt limitat quan el seu rol s’allunya de l’excentricitat; i els veterans, i sempre convincents, Judi Dench (que repeteix amb l’actor/director 28 anys després d’ ‘Enrique V’) i Derek Jacobi (en el seu quart treball amb Branagh després de ‘Morir todavía’, ‘Hamlet’ i Cenicienta) que omplen la pantalla només amb la seva presència. Excel·lent el clímax final amb tots reunits en una preciosa escena inspirada en la popular pintura del Sant Sopar.
El film de 1974 dirigit per Sidney Lumet és tot un clàssic, ara aquest remake està rodat amb un aire i estil igualment clàssics i suporta molt bé la comparació amb l’original. Una pel·lícula rodada amb ritme, fidel i respectuosa amb el seu origen, que esdevé una ració d’entreteniment d’alta qualitat. Molt recomanable.