‘La autopsia de Jane Doe’ demostra que són necessaris ben pocs elements per transmetre tensió i angoixa. Aquesta proposta ho aconsegueix amb només dos personatges (tres, si contem la immòbil Jane Doe del títol) i un únic espai: la sala de realització d’autòpsies d’una funerària.
Els primers 60 minuts són brillants. Assistim a la realització d’una autòpsia per part d’un pare i el seu fill (un Brian Cox i un Emile Hirsch que es completen a la perfecció). Els forenses segueixen pas a pas el protocol d’una autòpsia, en ocasions sembla que sigui una classe per a l’espectador; inspecció externa, extracció de mostres, detalls del cap (ulls, nas, boca), òrgans sexuals, i posteriorment interna: cor, pulmons, aparell digestiu i finalment el cervell. A part de la seva rigurositat, la pel·lícula no amaga res: absolutament cada pas és totalment explícit i en cadascun d’ells apareixen nous indicis que no tenen explicació. La combinació d’aquests passos i de les novetats que aporten provoquen una atmosfera realment tensa.
Malauradament la ressolució no està a l’alçada d’allò que hem vist fins aleshores. El film es torna convencional i aquí és on perd tota la seva força. Tot i que les conclusions de l’autòpsia siguin prou interessant no és així el clímax final: l’originalitat del seu punt de partida es perd amb uns cops efectes estàndards del gènere que, tot i no espatllar el resultat final, l’empobreixen molt (especialment un epíleg formulat per a una, totalment innecessària, possible continuació).
En definitiva, ‘La autopsia de Jane Doe’ és una sòlida proposta de terror però queda lluny de la pel·lícula de culte que hagués pogut ser si hagués plantejat d’una manera totalment diferent el seu desenllaç.