El darrer projecte dels germans Coen està ambientat a l’època daurada de Hollywood i no és casualitat: el film és un autèntic homenatge al cinema dels anys 50. Des de la seva factura formal fins al seus contingut; amb múltiples referències als diversos gèneres del moment: els musicals, amb els números protagonitzats per Scarlett Johansson o Channing Tatum, el western amb l’estrella del gènere Alden Ehrenreich (el personatge més divertit amb diferència) o el pèplum que dóna títol a la pel·lícula: que ens porta a la mítica ‘Ben-Hur’. Si mostra molt bé com es feia el cinema, també resulta molt encertat el reflex de l’altra cara de la indústria: el comportament de les seves estrelles i els detectius contractats pels grans estudis per controlar-les, la caça de bruixes o l’assatjament de la premsa rosa.
La pel·lícula té moments realment hilarants: el diàleg ‘si fuera tan simple’ entre Ralph Fiennes i Alden Ehrenreich o el mateix Ehrenreich, al costat del xofer, esperant a l’estrella que l’ha d’acompanyar a l’estrena, la discussió sobre la imatge de Déu entre els diferents experts en el tema, la breu però brillant escena de Scarlett Johansson i Jonah Hill, la primera trobada de George Clooney amb l’organització ‘El futur’ o el mateix Clooney rodant la darrera escena de la seva pel·lícula. Tot i aquests nombrosos moments brillants, la proposta és irregular: el ritme no és constant i el metratge resulta excessivament dilatat, fruit de la recreació innecessària en certs passatges. Amb tot, ‘¡Ave, César!’ esdevé una entretinguda comèdia de qualitat alhora que una entranyable ració de nostàlgia de l’època de màxim esplendor dels grans estudis de la Meca del cinema.