El pròleg del film, amb el primer cop de l’equip, resulta una clara declaració d’intencions: ens espera una proposta rodada amb un muntatge trepidant i protagonitzada per un personate central ridícul.
A ‘Baby driver’ no hi ha res que funcioni. Començant per un protagonista que no desperta la més mínima empatia (impassible Ansel Elgort), que, tot i la seva joventut, ha de realitzar el seu últim cop ja que vol deixar l’ofici (una premisa argumental repetetida fins a la sacietat al cinema i d’originalitat zero). Hi ha, com no, un interés romàntic (Lily James) realment forçat i gens creïble, i també la lleialtat entre lladres de la vella escola, representada pel personatge d’un fluix Kevin Spacey. Pel que fa als companys de feina de Baby, el grup de lladres resulta una pura caricatura, sobretot l’equip en que coneix a Loco (sobreactuat Jamie Foxx) directament ridícul. L’equip del darrer cop no millora massa, mantenint a Loco i ajuntant-lo amb el desafortunat, una vegada més, Jon Hamm i l’espectacular Eiza González, que funciona únicament com a guarniment. A més, l’espai entre els diferents atracaments està farcit de diàlegs absurds i una reiteració de converses musicals que no aporten res a la pel·lícula, només dilaten el seu metratge fins arribar als eterns 113 minuts finals.
La seva factura tècnica és brillant: el seu muntatge és realment excel·lent, però no és suficient. Ni tan sols si li sumem el personatge del padrastre mut, el divertidíssim moment del nen Sam o l’aconseguida escena de l’adquisició de l’armament per al darrer treball salvem una pel·lícula que no sap cap a on va ni què busca explicar. És una comèdia desmarxada? És una pel·lícula d’acció? Tant si és una com l’altra, ‘Baby driver’ fracassa estrepitosament.