El tercer film darrera de la càmara de l’ actriu Halina Reijn és un drama, suposadament eròtic en la línia del cinema dels 80′, tan absurd com prescindible.
Res funciona en aquesta proposta. Començant per la nula química del trio protagonista: ja sigui entre el matrimoni, Nicole Kidman (omnipresent i entregada però tot i l’ esforç no salva la pel·lícula) i Antonio Banderas (purament pla i testimonial), entre ella i el tercer vèrtex del triangle, Harris Dickinson (sense el més mínim carisma), o en la seqüència dels tres en comú, suposadament clau però que no conté la més mínima tensió. El guió, obra de la pròpia cineasta, no té cap sentit. La presentació de personatges ja resulta estranya, posteriorment l’ inici de la possible relació Romy i Samuel desperta una certa atenció en veure cap a on desembocarà però quan es produeix la primera trobada que consolida la relació, resulta tan absurda i rídicula que desactiva qualsevol interés en el seu futur. A partir d’ aquí, els eterns, i avorrits, 114 minuts de metratge es desenvolupen en trobades absurdes, alguna seqüència inversemblant (les estades de Samuel a casa de Romy) i diàlegs estèrils fins arribar al suposat clímax final en que confluïran els tres personatges en una ressolució sense sentit i un epíleg tan absolutament pobre i desafortunat que resum perfectament el desgavell al que acabem d’ assistir.
En definitiva, una pel·lícula sense el més mínim interés que resulta insulsa i decepcionant. Malgrat el treball de la seva protagonista (Copa Volpi a la millor actriu en la darrera edició del Festival de Venècia) ens trobem davant d’ una de les pitjors propostes de la temporada. Una total pèrdua de temps.