Després de la més fluixa i pausada First man, el cineasta Damien Chazelle recupera la vitalitat i força de les grans Whipash i La la land en una proposta desmesurada que ja en el seu llarg pròleg ens avança el que ens espera: una ració d’ excessos rodada amb una factura tècnica perfecta.
‘Babylon’, el seu títol és tota una declaració d’ intencions, és una mescla d’ històries creuades de diferents personatges que conflueixen en el món dels grans estudis de Hollywood, en la seva època daurada en la transició del cinema mut al sonor. Tot i el seu extens metratge, 189 minuts, la pel·lícula té un ritme i tempo molts alts, ja des del citat pròleg en la festa que serveix de presentació per a tots els personatges: principalment de la parella protagonista (entregat Diego Calva i una immensa Margot Robbie, que es menja la pantalla en cada aparició), amb diverses seqüències brillants (el rodatge del film amb la gran quantitat d’extres, la seqüència que provoca el descobriment de Nelly o, especialment, el rodatge de la primera escena sonora), per calmar-se relativament (tot i la fosca festa que introdueix el personatge interpretat per Tobey Maguire) en el seu tram final però sense perdre l’ interès; amb diverses seqüències intenses, ara per la força del seu guió (el diàleg entre l’ actor a qui dóna Brad Pitt i la veterana periodista, sòlida Jean Smart per exemple).
S’ha de destacar la seva brutal producció: notable la seva fotografia, excel·lent ambientació (vestuari i direcció artística) i brillant el seu muntatge, envoltats per una acurada banda sonora, obra de Justin Hurwitz, col·laborador habitual del director. Incomprensiblement, només la direcció artística, vestuari i banda sonora han aconseguit candidatura a l’ oscar provocant que ‘Babylon’ sigui, des de ja mateix, la gran oblidada d’ aquesta edició dels premis de l’ Acadèmia. Hauria d’ haver estat, amb diferència, una de les més, sino la que més, nominades d’ aquesta edició. Injustament no s’ ha premiat la valentia d’ aquest film, no apte per a tots els públics tot s’ ha de dir, que probablement el temps situarà en el seu lloc com la pel·lícula imprescindible que és.