El tercer film de la directora Juana Macías és una desafortunada comèdia que sembla un capítol innecessàriament dilatat de qualsevol de les sèries de moda de la televisió espanyola, principalment de Tele 5 o Antena 3, degut principalment a la seva parella protagonista; Jordi Sánchez repetint un personatge en el que porta anys encasellat i una Sílvia Abril que demsotra que pot resultar graciosa en gags curts però que no és capaç d’aguantar el pes d’una pel·lícula sencera. Al seu costat tenim dos secundaris, sempre solvents, que també repeteixen rols en els que ja estem farts de veure’ls: Daniel Guzmán i Malena Alterio.
La proposta no s’aguanta per enlloc; ens trobem davant d’una descafeïnada i pobre còpia de la negríssima, aquella sí àcida i brillant, ‘La guerra de los Rose’ que va dirigir Danny DeVito l’any 1988 amb Michael Douglas i Kathleen Turner, fins i tot per remarcar-ho encara més (i fent més evident el desastre) la filla del matrimoni protagonista els evoca directament el film de DeVito. La història segueix el patró d’aquella però amb gags d’humor propi que no resulten encertats en cap moment, només algun apunt del personatge de Guzmán: principalment la primera nit en que comparteixen pis. A diferència de la pel·lícula de 1988, aquella era valenta i duïa l’enfrontament conjugal fins a les darreres conseqüències, en canvi ‘Bajo el mismo techo’ té un final fàcil i previsible amb un epíleg literalment marcià i absurd.
En definitiva, ens trobem davant d’un clar exemple que demostra que la fòrmula que funciona a la petita pantalla no té perquè funcionar a la gran: cada mitjà té els seus codis i la tendència que darrerament s’ha instal·lat en el cinema espanyol d’intentar duplicar l’èxit de productes de moda doblant el seu recorregut és una iniciativa fallida que ofereix resultats realment pobres. En aquest sentit, el film de Juana Macías resulta una mostra més que evident d’aquest fracàs.