‘Bajo la misma estrella’ ens porta una visió diferent d’una història força dramàtica. La història és dura però no busca la llàgrima fàcil, i la situació ho permetia perfectament. En canvi la seva perspectiva és optimista fet que no treu que les emocions estiguin a flor de pell durant pràcticament tot el metratge i que les llàgrimes siguin en certs moments inevitables.
La clau del film és Shailene Woodley. Si a ‘Los descendientes’ ja aguantava el tipus davant George Clooney, ara demostra que és perfectament capaç de dur el pes de tot un film amb un personatge que ofereix diversos registres. Si aquest mateix any ha demostrat que també pot liderar una franquícia purament comercial, com és ‘Divergente’, ens trobem davant d’una de les actrius més importants en els propers anys de la indústria de Hollywood. La seva química amb Ansel Elgort és excel·lent, repetint consecutivament després de ‘Divergente’, i si li afegim dos secundaris de la talla de Laura Dern i Willem Dafoe fem el ple.
És ben cert que el film en alguns moments resulta irregular, ja que es recrea en excés en certs escenes, com les de l’amic de Gus, les de Dafoe o les escales d’Amsterdam, i que recorre a algun tòpic, però són aspectes perdonables més si tenim en compte que es tracta d’una òpera prima. ‘Bajo la misma estrella’ és una proposta sòlida que, tot i la tragèdia que marca l’estat dels seus protagonistes, acaba deixant una sensació de sorprenent pau. Molt recomanable.