El tercer film darrera de la càmara del guionista Aaron Sorkin és un film sòlid però irregular; conté excessives subtrames i línies narratives donant com a resultat una pel·lícula desdibuixada.
La proposta, amb un acurat treball d’ambientació (vestuari i especialment direcció artística), és el biopic de l’actriu Lucille Ball concentrat en una única setmana del rodatge de la seva popular sitcom ‘I love Lucy’. En el transcurs d’aquests únics cinc dies assistim a la crisi del matrimoni protagonista: Nicole Kidman (en una de les seves millors interpretacions dels darrers anys) i Javier Bardem (que després d’ El buen patrón arrodoneix un molt bon any amb una altra gran interpretació), a l’acusació contra l’actriu de ser comunista, els diferents problemes que hi ha en l’equip de la sèrie, ja siguin intèrprets (destacant especialment JK Simmons), guionistes o directius, amb l’afegit de diferents flashbacks que expliquen l’origen tant del matrimoni com de la mateixa sèrie i seqüències rodades en blanc-i-negre que recreen diferents moments reals del programa. Masses fronts oberts que diversifiquen massa l’atenció de l’espectador que no sap en que concentrar-se. A aquesta diversitat cal sumar-hi el fet que es tracta d’un personatge i d’una sèrie que fora d’EEUU resulta massa allunyada per tal que l’espectador s’esforci en seguir els seus excessius 132 minuts de metratge, tot i el ritme força aconseguit i alguns diàlegs brillants (la reunió exterior abans del darrer rodatge) propis de la ploma de Sorkin.
En definitiva, ‘Being the Ricardos’ és una pel·lícula ideal pels nostàlgics d’una època molt concreta de Hollywood i per gaudir amb el tour de force de la parella protagonista però que pel públic general resulta tan cansada com, malauradament, avorrida. Una llàstima.