L’època nadalenca en que transcorre i l’aparició dels tres personatges provoquen que ‘Belleza oculta’ evoqui inevitablement al clàssic nadalenc ‘Conte de Nadal’ del cèlebre Charles Dickens. Un cop assimilat que ens trobem davant d’una variant de la història, el guió transcorre de manera irregular.
El desencadenant de la trama és l’estat del sobreactuat Will Smith i la seva tragèdia personal. Aquest fet provoca la reacció dels seus companys de feina i com a conseqüència d’aquest pla assistim a tres històries paral·leles que emparellen a una sòlida Helen Mirren amb un convincent Michael Peña (les seves són les millors escenes del metratge amb difèrencia), a una correcta Kate Winslet amb un enèrgic Jacob Latimore, i a un fluix Edward Norton amb una desaprofitada Keira Knightley. Al marge Smith continua amb el seu drama particular al costat d’una continguda Naomi Harris.
Tot i que les tres parelles tenen els seus punts d’interés, el ritme és massa lent i avorrit i, tot i els seus escassos 94 minuts de metratge, el resultat es fa llarg fins arribar a una ressolució final fàcil i totalment previsible. El poc i relatiu interés que aconsegueix despertar el film es veu destruït per l’últim pla. Aquest pla provoca que tota la història perdi el seu sentit i que el guió es desmunti absolutament, com les construccions de dominó que fa el protagonista al seu despatx. Una autèntica llàstima.