El darrer treball de Robert Zemeckis és una proposta certamen diferent i arriscada. El seu punt de partida és original i descoloca l’espectador, al que li resulta difícil entrar en el codi del film. Un cop ja hi ha entrat, s’ha de deixar portar per aquest món imaginari que resulta Marwen; un reflex de la vida, des d’un punt de vista realment particular, del seu protagonista; un esforçat Steve Carrell que, tot i així, desaprofita un personatge força potent en la pell del qual molts altres intèrprets s’haguessin lluït.
El guió és certament interessant (malgrat algun personatge important poc definit i algun altre que desapareix massa aviat tot i resultar important en la seva versió a Marwen) però el seu desenllaç, en certs moments, resulta repetitiu (el desencertat doblatge del film tampoc hi ajuda) dilatant els seus, excessius, 116 minuts finals de metratge. S’ha de destacar la notable factura tècnica de la pel·lícula, especialment els seus efectes visuals, així com la seva preciosa banda sonora (obra d’Alan Silvestri, un habitual en la filmografia del director amb qui porta més de 20 anys treballant), en l’aconseguida fusió dels personatges reals amb els seus avatars, els quals són els protagonistes de les millors seqüències de la proposta; impagable l’autohomenatge del director a la seva mítica trilogia ‘Regreso al futuro’.
En definitiva, ‘Bienvenidos a Marwen’ és una pel·lícula interessant, intel·ligent i sobretot original; força recomanable. Malgrat aquests encerts deixa el regust, tot i ser una bona proposta, d’haver-se quedat lluny del gran i brillant film que hagués pogut ser, una autèntica llàstima.