El debut de Dwayne Johnson en el cinema de superherois és una proposta sòlida i entretinguda que remarca les diferències de DC, molt més fosca, amb la seva rival Marvel, més amable i familiar.
El pròleg que narra l’ origen del personatge és francament bo (tot i que el format visual i alguna seqüència exacta evoquen al film ‘300’) per passar després a l’ actualitat amb el despertar del protagonista del títol: un personatge interessant ja que no és un heroi estàndard, és l’ ésser més poderós del món però està desubicat i no sap quin és, ho ha de ser, el seu objectiu. La pel·lícula, amb una factura tècnica (muntatge, so, efectes de so i visuals) perfecta, serveix de presentació no només per Black Adam sino que suposa el debut de la Societat de la Justícia d’ Amèrica: un grup interessant encapçalat per El Hombre Halcón, el millor del quartet; el Doctor Fate, el més interessant; Cyclone, força prometedora; i el Rompeátomos, el més fluix. La química del grup és bona i reclama la seva pròpia pel·lícula així com quedar-se dins de l’ univers cinematogràfic DC. La proposta funciona i entreté; complint així sobradament amb el seu objectiu, combinant algunes escenes d’ acció molt potents; ja sigui de lluita entre el quintet d’ herois o de Black Adam en solitari (la seva primera batalla contra l’ exèrcit és certament brutal), amb divertits gags (algun massa repetitiu, tot s’ha de dir) i un encertat homenatge als altres membres de l’ editorial DC: el moment de destrucció de l’ habitació en que es destaquen tots, sent curiosament el primer un avançament de la cloenda del film.
En definitiva, ens trobem davant d’ una bona carta de presentació per a un nou grup de superherois que, amb detalls per polir i aspectes a millorar, resulta estimulant i prometedor. Una sana ració d’ evasió de qualitat més que acceptable.