Després del seu debut amb la minimalista Amar (2017) Esteban Crespo torna a la direcció amb una proposta de gran pressupost que imita, sense amagar-ho ni dissimular-ho en cap moment, les superproduccions de Hollywood i aquest és precisament el seu gran handicap: no resulta creïble.
El punt de partida del guió i la trama principal tenen cert interés però queden massa difuminats: molts personatges que formen part de l’odissea del protagonista (un Raúl Arévalo absolutament impassible que només té dos bons moments en tot el metratge: el cara a cara amb el general a Black Beach, estrany que un paratge tan intrascendent dins de la història doni títol al film, i la seva trobada amb Calixto) necessiten més profunditat, la seva vinculació amb el passat de Carlos només s’apunta, deixant masses interrogants: inclosa la seva companya de viatge (una Candela Peña que arrodoneix un 2020 amb tres estrenes tan diferents com el drama La boda de Rosa, l’esbojarrada Salir del ropero i aquest mateix thriller). El gran pressupost que apuntàvem es transforma en una molt bona posada en escena: fotografia, so i especialment el muntatge (només amb algun zoom durant la persecussió realment desafortunat) però la seva correcta factura tècnica no pot amagar les seves mancances. Una llàstima ja que la mateixa història més treballada, amb les subtrames retallades o aprofundides, i un altre casting hagués donat un resultat ben diferent. S’ha de remarcar la incongruència en l’ús de la versió original: en el pròleg inicial a Brusel·les es respecta l’idioma anglès subtitulat en diversos personatges i situacions però quan l’acció es trasllada a Àfrica aquest respecte idiomàtic s’acaba i tot el metratge està doblat. Tot el continent africà parla i entèn el castellà?
En definitiva, ens trobem davant d’un thriller fluix i decepcionant que fracassa estrepitosament en el seu objectiu: competir de tu a tu amb les nombroses propostes d’aquest mateix estil que arriben constantment de Hollywood, deixant en l’espectador una sensació de total indiferència.