Scott Cooper ha sigut molt coherent amb el plantejament que volia donar al biopic del perillós criminal James Whitey Bulger; la pel·lícula manté el tempo constant al llarg de tot del metratge i aquest potser és el seu gran problema. L’espectador accepta aquest ritme lent d’entrada per conèixer situació i personatges, però un cop situat espera que el film arranqui i aquesta arrencada no arriba en cap moment: la pel·lícula manté el mateix to uniforme en tots els capítols i aspectes de les accions de Jimmy, fet que arriba a avorrir.
Els seus intèrprets tampoc ajuden a augmentar l’interés per la pel·lícula. A part de Johnny Depp, que porta perfectament el pes de tota la història en una interpretació molt sòlida, el personatge més fosc i real de tota la seva filmografia, la resta d’actors no aporten massa al conjunt; ni Benedict Cumberbatch ni especialment Joel Edgerton convencen i els que sí que ho fan, Kevin Bacon i Corey Stoll, tenen molt poca presència en pantalla. A més el film desaprofita totalment els dos personatges femenins de la història, als que donen vida Dakota Johnson i Julianne Nicholson; la seva visió des d’una altra perspectiva hagués enriquit, i molt, el resultat final.
Amb referències clares a títols emblemàtics del cinema de mafiosos com ‘El Padrino’ i especialment ‘Uno de los nuestros’, aquest ‘Black Mass’ resulta una proposta massa fluixa donant la sensació d’estar molt molt lluny de l’excel·lent pel·lícula que hagués pogut ser.
