El repte de Denis Villeneuve era titànic: rodar, 35 anys després, la continuació d’un dels films més icònics i bàsics del gènere de ciència-ficció. S’ha de reconèixer que se n’ha sortit i amb nota, ‘Blade Runner 2049’ és una seqüela més que digna de tot un clàssic.
El gran encert del director és captar tota l’essència de l’original: l’ambientació és, com en l’original, perfecta. Una fotografia preciosa (amb imatges realment potents com els zenitals aeris, la seu de Wallace Corp. o l’arribada de Joe a Las Vegas), recuperant la pluja constant de l’anterior, amb una encertada direcció artística i una banda sonora que evoca, nostàlgicament, a Vangelis. El film continua la reflexió filosòfica plantejada en la primera: la consciència i humanitat dels replicants. En aquest sentit K (sòlid Ryan Gosling, arrodonint un 2017 excel·lent després de la màgica La la land) pren perfectament el relleu del blade runner original, un Deckard crepuscular que reapareix (novament Harrison Ford en un dels seus millors treballs en anys) per mostrar-nos una evolució coherent del personatge.
Per contra alguns dels handicaps del film són el seu ritme excessivament lent en certs passatges, tot i que d’altra banda necessari, la recreació en certes escenes i un metratge, 163 minuts, absolutament dilatat. A més desaprofita un personatge que podia donar molt de joc com és el del nou creador (inquietant Jared Leto, brutal la seqüència del naixement del nou replicant). Tot i així el guió enganxa i aconsegueix que l’espectador visqui i pensi el mateix que el seu protagonista, amb les seves conseqüents sorpreses i decepcions; deixant al final tot un seguit de qüestions socials i morals per a que el públic reflexioni i tregui les seves pròpies conclusions.
En definitiva ‘Blade Runner 2049’ és possiblement la millor continuació que el clàssic podia tenir sense decepcionar en absolut, fet que a priori semblava realment impensable. ‘Bade Runner ‘ ja no és una pel·lícula de culte, ara és un díptic de culte.