‘Blonde’ no és un biopic estàndard; és l’ adaptació d’ una reinvenció literària d’ un dels grans mites de la història de Hollywood. Ens trobem davant d’ una proposta arriscada, intensa, incòmoda i visualment hipnòtica en que Ana de Armas realitza un monumental tour de force fusionant-se tant amb el personatge que aconsegueix el que semblava impossible: que la veiem a ella i no a l’ autèntica Marilyn.
Si un aspecte ressalta del film, a part de la seva espectacular protagonista, és la seva factura visual: realment meravellosa, amb una fotografia (alternant encertadament el color i blanc-i-negre) i un muntatge perfectes que donen peu a algunes seqüències tan hipnòptiques com alhora perturbadores. Malgrat la seva potent producció, la pel·lícula, però, resulta fallida. Estructurada en diferents passatges, retrata moments puntuals de la vida del mite: alguns certament colpidors (la seva primera entrevista amb el cap de l’ estudi), altres excessivament dilatats (la relació a tres), alguns més retallats (el president) i d’ altres arxiconeguts (les seqüències de clàssics cinematogràfics i de les seves icòniques imatges en que es nota l’ esforç per dotar d’ absolut realisme, aconseguit sobradament, per tal que siguin fàcilment reconegudes per l’ espectador), el film se centra en la persona per sobre de l’ estrella: mostra els estralls que Marilyn causa a Norma Jeane, tot i que obvia alguns aspectes (el seu primer matrimoni) i passa molt de puntetes per altres: així com sí veiem com va conèixer el seu segon, Joe DiMagggio (Bobby Cannavale), i tercer marit, Arthur Miller (un creïble Adrien Brody en un dels seus millors papers en anys), els quals desapareixen sobtadament, no assistim a la primera trobada amb JFK; aquesta relació només té una controvertida escena que reclama més desenvolupament. El fet que se centri en Norma Jean i no en Marilyn resta minuts de metratge a la seva carrera cinematogràfica i és una autèntica llàstima: es troben a faltar més seqüències de plató com les brillants de ‘Con faldas y a lo loco’.
En definitiva, ‘Blonde’ és una pel·lícula inclassificable: tan reivindicable com fallida. Una aproximació interessant i gens complaent amb la indústria però executada de manera massa irregular: alternant moments sublims amb d’ altres excessivament recreats que dilaten el seu metratge final fins arribar a uns eterns 166 minuts que deixen l’ espectador francament esgotat i, malauradament, avorrit. Tot i així, la seva valentia justifica el seu visionat.