14 anys després de sorprendre amb la irreverent ‘Borat’, Sacha Baron Cohen torna a portar-nos a aquest inclassificable personatge de Kazajistan però ara les intencions són molt clares. Si en l’original l’objectiu era ser un reflex dur de la societat general d’EEUU ara, com ell mateix va declarar, l’objectiu és el partit republicà i ‘MacDonald’ Trump, amb la intenció de posar el seu granet de sorra per evitar la seva reelecció.
L’estructura és la mateixa. Un pròleg al país d’origen, absolutament masclista (com tot el film) i dur per traslladar-se després a EEUU. Si en l’anterior el personatge del títol (un Baron Cohen novament en la seva salsa) anava acompanyat del seu productor que no tenia pes específic en la història, ara, contra la seva voluntat, és la seva pròpia filla Tutar qui l’acompanya: la debutant i entregada Maria Bakalova que resulta tot un descobriment, malgrat que la nominació a l’oscar és realment excessiva. També com l’anterior el film és irregular, alternant gags certament hilarants (la conversa a la clínica entre pare, filla i metge o el punyent i brillant atac a Rudy Giulani) amb algun realment incòmode (el ball pare/filla) per arribar a un final, aquest sí brillant, en que es descobreix quin era l’objectiu real del seu viatge.
En definitiva, Borat no enganya a ningú. Tot i el pas del temps no ha perdut el seu to àcid, crític, surrealista i puntualment repulsiu: farà les delícies de la seva legió de seguidors i continuarà donant arguments a la seva també immensa col·lecció de detractors, a la que se sumarà bona part dels membres i votants del partit republicà. A l’igual que la seva predecessora, ‘Borat, película film secuela’ és una proposta surrealista, negríssima i desconcertant no apta per a tots els públics però força interessant.