Després de codirigir l’adrenalítica ‘John Wick’, el cineasta David Leitch va debutar amb la intensa i excel·lent, aquella sí, Atómica. Posteriorment es va especialitzar en el gènere d’acció sense mesura amb el spin off de ‘Fast & Furious’ i la seqüela de Deadpool. Ara a ‘Bullet Train’ manté aquesta acció sense límits amb l’humor de l’irreverent Deadpool.
Rodada amb una factura tècnica realment potent (efectes visuals i especialment el muntatge), el film intenta seguir la línia de combinar humor negríssim amb acció, pròpia del director Guy Ritchie, fent una referència constant a l’obra del mestre Tarantino però no ho aconsegueix: el resultat final és un autèntic desgavell. Tot i que d’entrada és molt honesta, ben aviat l’espectador rep el codi i ha de ser conscient que no es pot prendre seriosament la pel·lícula en cap moment, el conjunt de despropòsits ben aviat resulta excessiu, com el seu metratge: uns eterns 126 minuts per una trama tan simple que amb 90 minuts en tenia més que suficient. S’ha de reconèixer el carisma del seu protagonista, un Brad Pitt que fa el que pot enmig del caos general, i que té alguns moments brillants (la seqüència del vagó de silenci o la de l’estació amb Mandarina i Mariquita) però són miratges enmig del no res. Té la seva gràcia la relació Limón-Mandarina (ens uns diàlegs que podrien ser perfectament dels antològics Jules i Vincent Vega de ‘Pulp Fiction’), tot i que el running gag dels trens de la sèrie infantil arriba a ser tan repetitiu que cansa a l’espectador (com també les sobreactuades interaccions de la ‘nena’). No és l’única referència a l’estil de Quentin Tarantino: l’estructura, la presentació de persoantges, la presència constant de la serp, recorda la Mamba Negra del segon volum de ‘Kill Bill’, com també l’evoca el personatge de La Peste Blanca, inspirat, i molt, en el Bill del mateix film, així com el grup de samuráis recorda als 88 maníacos del primer volum, per no parlar de la seva aconseguida selecció musical (en la que destaca el tema dedicat al personatge d’El lobo) també seguint la línia i estil del director de ‘Reservoir dogs’.
En definitiva, ‘Bullet Train’ és una proposta ideal per a l’enorme legió de seguidors del seu protagonista i també pels amants del cinema d’acció sense pretensions, que rebran un seguit de despropòsit rere despropòsit sense sentit, ideat per deixar-se emportar sense preocupar-se per la nul·la coherència del film. Però aquest artificiós castell de focs no amaga la realitat: ens trobem davant d’un producte pla, buit i sense ànima. Una desafortunada còpia: en siguem fans o no, ens agradi més o menys, s’ha de reconèixer que la genialitat de la marca Tarantino és única i inimitable.