‘Byzantium’ és una proposta estranya. Segueix a dues dones vampir, mare i filla. Coneixem la història de la filla (convincent Saoirse Ronan) ara al present, mentre que la vida de la seva mare (desaprofitada Gemma Arterton) l’anem descobrint a pinzellades gràcies a diversos flashbacks. Aquí és on apareix la indefinició del film: l’actualitat amb la relació entre Eleanor i el seu nou amic, personatge massa exagerat, recorda a la magnífica ‘Déjame entrar’ tant per les seves converses com pels escenaris on transcorre però no acaba d’aconseguir mantenir la nostra atenció, probablement perquè no ofereix més possibilitats i està dilatada innecessàriament. D’altra banda, ens quedem amb ganes de conéixer molts més detalls de la dura vida que ha viscut Clara i els pocs apunts que ens ofereix el director ens resulten clarament insuficients.
Aquesta descompensació provoca que la pel·lícula en conjunt fracassi. Tampoc hi ajuda massa el seu ritme, excessivament lent, que arriba a avorrir, i molt. Probablement, si Neil Jordan hagués seguit la fòrmula que també li va funcionar a l’excel·lent ‘Entrevista con el vampiro’ amb un inici al present i un únic flashback amb la història de Clara, la seva vida i conversió i posteriorment l’arribada d’Eleanor i la seva també conversió i cloent el film novament al present, aquest hauria guanyat en intensitat, tensió i atenció; explotant una època i uns fet molt més interessants que els descrits. Una llàstima.
