L’òpera prima de Dan Trachtenberg és una proposta realment encertada que aconsegueix que l’espectador sigui incapaç de preveure que pot passar, fruit d’uns constants i brillants girs d’un guió excel·lent que manté la tensió durant tot el metratge.
Es tracta d’un projecte realment difícil: tres únics personatges en un mateix i claustrofòbic espai. Tot i així la trama dóna diverses voltes a les situacions, relacions i motivacions que tenen els tres protagonistes: uns excel·lents Mary Elizabeth Winstead, que porta tot el pes del film, i un John Goodman que la complementa a la perfecció. Al seu costat John Gallagher Jr resulta fluix, molt lluny de l’entregada interpretació dels seus dos companys.
‘Calle Cloverfield 10’ és una muntanya russa: inicialment, com la seva protagonista, l’espectador no sap que hi ha fora i com ella ens fem la mateixa idea, que el guió s’encarrega de desmuntar-nos. Quan ja sembla que la pel·lícula prengui una direcció, un descobriment a l’interior provoca que les motivacions canviïn, fet que desenvoca en una imprevisible reacció d’un dels personatges per passar a un epíleg inesperat, com afirma un dels seus protagonistes davant el transcurs del desenllaç.
Ens trobem davant d’una pel·lícula sorprenent: tan equilibrada com desconcertant, d’un ritme i tensió que no decauen en cap moment i amb una parella protagonista en estat de gràcia. Una autèntica joia.