Marc Webb, després del fracàs del seu reboot del superheroi aràcnid amb ‘The amazing Spider-man’ i la seva seqüela The amazing Spider-man: el poder de Electro, torna a la línia de la seva indie i alabada òpera prima, ‘(500) días juntos’.
El to de la proposta recorda molt a la història d’amor de ‘(500) días juntos’, al que s’ha d’afegir una innegable influència de l’obra del cineasta de New York per excel·lència, Woody Allen: el seu amor per la ciutat dels gratacels, els ambients de les classes de l’alta societat, les converses sobre filosofia amb diverses cites literàries i/o filosòfiques, els àpats suposadament intel·lectuals, així com les seves constants reflexions sobre el sentit de la vida. Tot envoltat per una preciosa banda sonora. De fet el mateix protagonista, correcte Callum Turner, representa perfectament l’alter ego juvenil del mateix Allen que el mestre ha mostrat en tantes de les seves pel·lícules.
Tot i les diverses coincidències, aquesta ‘Canción de New York’ perd l’esperit indie de l’òpera prima de Webb, principalment per la presència en el seu repartiment d’intèrprets de pes com Pierce Brosnan, que sembla acomodat en el rol de secundari, un Jeff Bridges en un paper dramàtic, el seu millor en molt de temps, que no té res a veure amb el de la recent Kingsman, el círculo de oro, o la preciosa Kate Beckinsale, en un canvi radical de registre respecte a la vampira Selena d’ Underworld: guerras de sangre.
La pel·lícula funciona, principalment gràcies a les converses (i les seves posteriors conseqüències) del jove i el seu nou veí, i aguanta bé, tot i que els seus escassos 88 minuts de metratge acabant fent-se una mica llargs: sensació provocada principalment per un gir final de guió que resulta massa forçat i desllueix la resta de la proposta, tot i així prou correcta i entretinguda que ja és suficient tenint en compte les seves mínimes aspiracions.