El reboot de ‘Candyman’, dirigida per Bernard Rose l’any 1992, és una proposta de terror amb una forta càrrega social que mostra la discriminació que pateix la comunitat afromaericana a EEUU. No és casual que el seu productor sigui el sobrevalorat Jordan Peele; que en els seus dos films darrera de la càmara, les també terrorífiques Déjame salir (2017) i Nosotros (2019), s’ha especialitzat en mostrar les desigualtats i les reivindicacions d’aquesta comunitat.
Com a film de terror la proposta és de manual, no aporta res de nou al gènere i resulta força estàndard. Té algunes seqüències certament aconseguides, això sí (la del lavabo de l’institut o els crèdits finals en que mitjançant les ombres xineses se’ns narra la història de les diferents persones que han format part del personatge), i alguns apunts socials interessants i punyents: l’ego de l’artista en sentir-se popular encara que sigui gràcies a un fet realment macabre, la doble moral dels dos germans respecte a la destrucció del barri tal i com apunta, afiladíssimament, un blanc o el canvi de criteri de la crítica artística un cop un pintor es pot convertir en un filó mediàtic. Aquests encerts de guió no són suficients, però, per salvar el film que d’altra banda té altres punts realment desafortunats: la inacció de tothom davant l’evident evolució de la picada d’abella o l’error de casting de la mare del protagonista, pràcticament de la mateixa edat, que provoca una estranya sensació en veure’ls en pantalla.
‘Candyman’ pot resultar una actualització del tema de fons que plantejava l’original, amb homenatge inclòs (l’aparició de Tony Todd), i probablement farà les delícies dels entusiastes de la saga però pels espectadors aliens a la franquícia és una pel·lícula de terror massa pobre i tòpica: una més de l’allau de propostes del gènere que temporada rere temporada arriben a la cartellera.